Quan a la vida passen esdeveniments que ens colpeixen ens afloren emocions, pensaments, records, sentirs que teníem latents o adormits.
La marxa d’un ésser estimat ens obre la possibilitat de connectar amb el sentir, amb les emocions i fer un camí cap al reconeixement a la persona que se’n va. També reconèixer el dolor, per poder donar un lloc al que ha passat i acceptar el que és.
Un acte d’acceptació per honorar la vida i veure que hi ha quelcom que és més gran que nosaltres. Aquest fet ens situa en el lloc en el que estem, som petites peces d’un tot i ens ensenya que no ens podem aferrar a res.
És una oportunitat per a totes a viure plenament el que sentim, amb la responsabilitat sentida, amb les emocions a flor de pell, o en el cor quan batega fort, fer el dol, viure el dol, estar de dol.
Escric aquest text desorganitzadament, perquè internament ara mateix estic desorganitzat. Fa uns dies que ha mort un terapeuta important per a la comunitat gestaltista, un home ja gran de 79 anys, molt estimat. Marcelo Antoni.
Així poder mirar com estic i com em sento em dona l’oportunitat de ser humil i a l’hora valent per a anar endavant, agraint la vida que ens és donada, les persones que ens trobem, els regals que ens fan, que ens fa la vida.
I costa deixar anar el record, o el to de veu, la mirada o les frases i els moments compartits. I aquesta és la gran lliçó, com deixar anar allò que tant volíem, aquella expectativa que ara ja no és.
La imatge segueix en nosaltres, el sentir, el record i la tindrem sempre. Sempre la podrem recordar i agraïr haver viscut el que vam viure. I passar el dolor de deixar anar que allò ja no és com era, que ara s’ha transformat i que ens toca honorar la vida i seguir amb el llegat que ens deixa.
El dol com un regal al reconeixement al que ha estat, al que és, en el present, ara i aquí.
T'envio una abraçada
Commentaires