Com em sostinc?

Un altre cop em trobo davant d'un full en blanc per transmetre un pensament, experiència o pregunta amb la intenció d'ajudar-nos a conèixe'ns, a saber més de nosaltres. A entendre una mica més, com ens movem en el mar d'emocions, pensaments, teixits que conformen el nostre cos.

No fa gaire i pensant en les persones amb qui em relaciono vaig escriure amb la intenció de prendre consciència de com sentia, pensava i actuava davant del fet de sostenir-me quan sento soledat.

Et plantejo unes preguntes perquè observis com et veus a tu mateix/a.

En alguns moments de la vida has sentit la necessitat de demanar ajuda, t'has sentit indefens?

Potser no demanes ajuda?

O del contrari no tens cap problema en demanar ajuda i a més tens a qui demanar-la, perquè tens una bona xarxa de persones que us ajudeu mútuament...

Ets de demanar ajuda de seguida o valores si pots passar aquella situació per tu mateix/a?

Parlo del que gira al voltant del fet que davant de situacions diverses, el nostre cos viu sensacions, emocions que en funció del grau d'intensitat ens empenyen a fer quelcom al respecte o simplement ens deixem sentir i no fem res més.

Com a éssers vius podem tenir consciència de viure moments de plaer o de dificultat, fins arribar a l'extrem de sentir angoixa existencial. Aquí em ve una frase "has nascut sol i marxaràs sol". Una creença que ens pot ressonar o generar un "insight", que pot revelar o desvetllar sensacions transcendents o fer que ens belluguem ràpid per deixar de pensar-hi i no sentir les sensacions d'un raonament tan directe, franc.

És cert que som fruit de la trobada entre dos éssers que engendraren vida i després ens guiaren tant bé com van saber (les mares / pares) per finalment ser nosaltres qui ens hem hagut de batre amb la vida.

També és cert que podem fer moltes lectures de l'existència i això ens farà sentir d'una manera o altra. I des d'aquesta certesa puc dir que la major: "has vingut sol i marxaràs sol" no ha de ser un dogma, perquè com deia hi ha qui sap a qui recorrer quan se sent desemparat o en dificultats, i per tant té una xarxa d'amistats i relacions, i hi ha qui realment sent que aquesta frase li escau perfectament.

Un fet si que és segur, a l'hora de marxar d'aquest pla, qui fa el darrer alè ets tu i no els qui t'acompanyen, però no és el mateix estar sol en aquest traspàs, que saber-te acompanyat pels teus éssers estimats.

Sembla doncs, si més no des de la meva experiència, que la relació amb els altres pot ajudar-nos a sentir més en pau i sostén si entre nosaltres hi ha escolta, ajuda, respecte, compassió, amor....

I com que les respostes i les preguntes sempre són des d'un i amb el que sent cadascú, podem dir, que no hi ha una única veritat, sinó aquella que inclou les diferents experiències de tots i totes.

I és així com aquest article no és més que una reflexió a descobrir la pròpia veritat i a permetre't treure conclusions per així sentir que tens la teva pròpia experiència i individualitat, tant necessària per ser autònom i tenir lliure albir, és a dir ser un lliure pensador i viure en primera persona les teves emocions i sensacions.

Aquell dia em preguntava si la meva manera de relacionar-me amb els altres, és de dependència, i per tant si carrego a l'altre amb el que em passa o ho puc sostenir per mi mateix i la meva manera de relacionar-me és coherent i cuidadora, tant per mi, com per a l'altre.

I em sorgiren aquestes qüestions:

• Sé estar sol quan em sento vulnerable? o busco companyia per no sentir dolor.

• Quan sento alguna incomoditat amb l'altre no li dic i faig com si no passés res (dissimulo).

• Si necessito ajuda no la demano i si em pregunten si em passa res, culpo als altres del que em passa i exigeixo que "ja haurien de saber que em passa i cuidar-me",

• Sento incomoditat i t'ho dic de seguida perquè ho sàpigues, simplement, sense exigir-te, ni victimitzar-me. És a dir em faig responsable del que em passa i te n'informo?

• Quan tinc sensació de pèrdua de llibertat, sento que em falta espai quan estem junts, no soc capaç d'expressar-ho per por a perdre't.

• Tinc sensació de pèrdua o sento gelosia quan l'altre demana espai per fer res amb altres i no m'hi inclou?

I una darrera pregunta que aniré explorant en altres escrits perquè té relació amb aquest article, però obre un capítol que transcendeix l'experiència de vida, en el dia a dia i com no, va "més enllà".

• Em fa por la mort? Les petites pèrdues durant la vida i la gran pèrdua quan m'arribi el final?

Segurament et pot ajudar rellegir aquest article en una altra ocasió i fer-ho amb un full en blanc al costat, per poder escriure sobre quina és la teva visió, experiència i emocions.

Desitjo aquest article t'ajudi a descobrir-te i saber més de tu mateix/a i dels altres, si vols compartir-lo.

Una abraçada

Mateu Boldú

Terapia emocional