Com em sostinc?

Un altre cop em trobo davant d'un full en blanc per transmetre un pensament, experiència o pregunta amb la intenció d'ajudar-nos a conèixe'ns, a saber més de nosaltres. A entendre una mica més, com ens movem en el mar d'emocions, pensaments que conformen el nostre dia a dia.

No fa gaire i pensant en les persones amb qui em relaciono vaig escriure amb la intenció de prendre consciència de com sentia, pensava i actuava davant del fet de sostenir-me quan sento soledat.

Et plantejo unes preguntes perquè observis com et veus a tu mateix/a.

• En alguns moments de la vida has sentit la necessitat de demanar ajuda, t'has sentit indefens?

  
  

• No demanes ajuda?

  
  

• Demanes ajuda i a més tens a qui demanar-la. Tens una bona xarxa de persones que us ajudeu mútuament...?

  
  

• Ets de demanar ajuda de seguida o valores si pots passar aquella situació per tu mateix/a?

Parlo del que gira al voltant del fet que davant de situacions diverses, el nostre cos viu sensacions, emocions que en funció del grau d'intensitat ens empenyen a fer alguna cosa o no fem res.

Faig un petit incís sobre el fet de mencionar el cos en els meus escrits. I és perquè estem en una societat que es regeix molt pel pensament a l'hora de prendre decisions, però hem de tenir present que les sensacions i emocions sorgeixen del cos i és a través d'ell que apareixen pensaments per a respondre a aquestes sensacions. Per tant, malgrat ser una societat basada en els pensaments hem de ser conscients que moltes, sinó totes les vegades les decisions o l'anar cap a algun lloc, sorgeix del cos. Seguim amb la lectura,i estiguem atentes al què ens passa "pel cos" més que "pel cap"...

Així doncs, podem tenir consciència de viure moments de plaer o de dificultat, i arribar a sentir angoixa.

Aquí em ve una frase "has nascut sol i marxaràs sol". Una creença que ens pot ressonar i desvetllar-nos sensacions transcendents o fer que ens belluguem ràpid per deixar de pensar-hi i no sentir el que aquesta frase ens desperta a nivell corporal.

És cert que som fruit de la trobada dels nostres progenitors que ens guiaren tant bé com van saber, per finalment ser nosaltres qui ens hem hagut de batre amb la vida.

També és cert que podem fer moltes lectures de l'existència i això ens farà sentir d'una manera o altra. I des d'aquesta certesa puc dir que la major: "has vingut sol i marxaràs sol" no ha de ser un dogma, perquè com deia, hi ha qui sap a qui recórrer quan se sent desemparat o en dificultats, i té una xarxa d'amistats i relacions. Però hi ha qui realment sent que aquesta frase li escau perfectament.

Un fet si que és segur, a l'hora de marxar d'aquest pla, qui fa el darrer alè ets tu i no els qui t'acompanyen, però no és el mateix estar sol en aquest traspàs, que saber-te acompanyat pels teus éssers estimats.

Sembla doncs, si més no des de la meva experiència, que la relació amb els altres ens ajuda a sentir més pau i sostén si entre nosaltres hi ha escolta, respecte, compassió, generositat, en definitiva, amor....

I com que les respostes i les preguntes sempre són des d'un i amb el que sent cadascú, podem dir, que no hi ha una única veritat, sinó aquella que inclou les diferents experiències de tots i totes.

I és així com aquest article no és més que una reflexió a descobrir la pròpia veritat i a permetre't treure conclusions, per així sentir com és la teva experiència de la individualitat, tant necessària per ser autònom i tenir lliure albir, és a dir ser un lliure pensador i viure en primera persona les teves emocions i sensacions.

Aquell dia em preguntava si la meva manera de relacionar-me amb els altres, és per tant, de dependència, i si carrego a l'altre amb el que em passa o ho puc sostenir per mi mateix i tinc una manera de relacionar-me coherent i cuidadora, tant per mi, com per a l'altre.

I en aquest sentit de la dependència, l'autonomia i els límits, quan et sents sol, et proposo aquestes qüestions:

• Sé estar sol quan em sento vulnerable? o busco companyia per no sentir dolor.

  
  

• Quan sento alguna incomoditat amb l'altre no li dic i faig com si no passés res (dissimulo)?

  
  

• Si necessito ajuda no la demano i si em pregunten si em passa res, culpo als altres del que em passa i exigeixo que "ja haurien de saber que em passa".

  
  

• Sento incomoditat i t'ho dic de seguida perquè ho sàpigues, simplement, sense exigir-te, ni victimitzar-me? És a dir em faig responsable del que em passa i te n'informo.

  
  

• Quan tinc sensació de pèrdua de llibertat, sento que em falta espai quan estem junts, no soc capaç d'expressar-ho per por a ofendre't o fins i tot perdre't?

  
  

• Tinc sensació de pèrdua o sento gelosia quan l'altre em demana espai per fer res amb altres i no m'hi inclou?

Com ens situem davant de la solitud, l'amor, les relacions? Com enfrontem la nostra vulnerabilitat i som capaces de mostrar-la o decidim amagar-la?

Això ens acompanya tota la vida. Tant és així que quan arribarem a la vellesa i ens acostarem a la nostra fi, veurem com ens envoltem o sabem relacionar-nos ( fruit del camí que hem fet al llarg de la vida) perquè sentir-nos a gust, sols o acompanyats.

I una darrera pregunta que aniré explorant en altres escrits perquè té relació amb aquest article, però obre un capítol que transcendeix l'experiència de vida, en el dia a dia i com no, va "més enllà".

• Em fa por la mort? Les petites pèrdues durant la vida i la gran pèrdua quan m'arribi el final?

Segurament et pot ajudar rellegir aquest article de nou i fer-ho amb un full en blanc al costat, i escriure sobre quina és la teva visió, experiència, emocions i imaginar com enfrontes el gran tabú, la mort.

Aquest article t'ajudarà a descobrir-te i saber més de tu mateix/a i als altres, comparteix-lo.

Mateu Boldú

Terapia emocional