El dol

He experimentat diferents dols, i els relaciono amb diferents vincles i situacions. Moments vitals, canvis, fi de relacions, escoles per les que he passat, mestres que he tingut, companys que ja no hi són, familiars propers. I d'altres temes viscuts en família com el tancament d'un negoci, o la sortida de casa de les meves germanes... haver de desprendre'm de llocs on hi havia passat les vacances d'estiu i experiències plenes de records i aromes, gustos, sons, colors...

Avui em centro en la darrera experiència de dol, ara mateix per mi la més significativa o transcendent.

Tot just feia 5 anys ens havia deixat la mare a les acaballes del Covid. Va ser una experiència dolorosa, silenciosa, freda. El protocol que aplicaven era de Covid, malgrat la pacient no estava infectada. No ens van permetre acompanyar-la. Va fer un petit vessament, se la va endur l'ambulància i el pare ens va avisar quan havia passat un dia. No ens volia preocupar. Allò que fan els pares autosuficients que no volen "molestar".

Al cap de 24h moria sola a l'hospital sense haver-se pogut acomiadar de cap de nosaltres. Érem just a la porta de l'hospital. Ens hi van deixar entrar un cop havia mort. Va ser duríssim.

El fet que el pare quedés sol, ens va fer centrar en cuidar-lo. I això inconscientment era com tenir certa esperança que no estava tot "perdut". La figura de pares encara era viva. Pot semblar una idea boja, però ocupar-nos de gestionar la defunció, el fet de no haver vist la mare, que no volia exhèquies ni cerimònia, ens va fer centrar en cuidar el dol del pare, i el meu dol per la mort de la mare va passar a segon terme.

Sí que hi pensava, si que parlava amb ella en somnis i ens "trobàvem", fins i tot un dia vaig sentir la seva presència al costat del llit asseguda.

Van passar 5 anys en que la relació amb el pare es va transformar, ell ja gran amb 89 anys i fins els 94 va fer un treball increïble d'acostar-se a nosaltres. Suposo que la marxa de la mare era com dir-li, ara et toca a tu arreglar el que junts no vam aconseguir.

El pare estava endinsat en el seu món, molt plè, per cert, no parava de fer coses i de mantenir-se actiu... sempre havia estat un home de gestionar i pensar en com fer rendir el seu temps i generar recursos. Al mateix temps agraïa molt que l'anéssim a veure, estava obert a escoltar-nos per fer les paus del que fos que a nosaltres, els fills, ens quedés per sanar. A ell també l'ajudava.

L'anàvem a visitar amb els néts, fèiem les festes del seu aniversari, que ell no havia volgut mai celebrar. Però ara nosaltres buscàvem excuses perque no estigués sol. Ja no tenia la mare i la trobava a faltar, i nosaltres fèiem mans i mànigues per que se sentís cuidat i acompanyat.

Perquè aquest detall del que va passar en els últims anys dels pares? doncs perquè és el preàmbul del dol que havia de venir.

La mare no hi era i el pare anava mostrant símptomes de fragilitat física, que no mental, al marge de les petites pèrdues de memòria, estava molt despert.

Així que a l'estiu del 25 quan començava a gaudir de les seves vacances va patir una hemorràgia a la columna que li provocà una lleu paràlisi. El pronòstic era poc esperançador i en 15 dies va traspassar.

No m'ho podia creure, era gran, però autònom, semblava impossible que no hi hagués solució mèdica, veient-lo tan clar i despert com estava.

Ell va poder estar amb tots els fills i nets fent-li costat, visitant-lo.

Mentre estàvem ocupats, amb les germanes, per que tot estigués en ordre dins de les circumstàncies, no podia pensar en com seria quan no hi fos. I quan va traspassar, van venir totes les preguntes existencials, la revisió del vincle, la buidor, l'abisme i l'absència dels pares. Amb tot el que un pare i mare signifiquen, de bons moments, de mals moments. Són els pares, les figures més importants a la vida, que tens internalitzats i que sense saber-ho, encara sents, mires i hi parles, perquè ells t'han estimat i donat el més preuat, la vida.

I això és inexplicable, si més no per mi. Aquest deixar anar el cos físic i la seva presència, la seva figura, la seva veu.

Una veu que havia tingut moments de tot... les seves frases salomòniques, les seves mostres d'amor, els seus enuigs, les mirades...

Aquí va començar el veritable dol de la figura paterna. La mare va ser importantíssima per mi, però la figura del pare tenia un pes molt gran i era el darrer que marxava, la fi d'una etapa, d'un projecte.

Ell era qui aprovava o no el que feies, deies, escollies, i la mare que també tenia opinió, sempre anava a remolc del que el pare deia. Ell era el pater família i la mare el secundava.

I això, aquest configuració, vista amb perspectiva, és dolorosa. La rigidesa del patriarcat recolzada també per la dona, incapacitada per alçar la veu i dir la seva, quan no coincidia amb el criteri patern.

En perspectiva veus com van fer el millor que sabien segons el moment que els va tocar viure.

Ara he pogut veure moltes coses, en puc parlar, les accepto i respecto. Al llarg d'aquest any, i sobretot des que el pare ens va deixar, he pogut anar ordenant i donant-li un significat per acabar agraint el que ha estat, perdonant-me i descarregant la frustració o ràbia del viscut, per transmutar-la en amor i comprensió.

El dol de les figures paternes, és complex, tant com la complexitat de la relació que cada fill/a tingui amb ells. I durant el dol convé, si es pot, fer net del que ha quedat obert, per tancar ferides i poder sentir l'amor, que a la seva manera és el que ells volien donar.

A mi m'ha anat molt bé escriure un diari del que em venia al llarg dels dies, o dels somnis que vivia i m'ajudaven a anar integrant aquestes dues figures.

I en aquest sentit m'ha fet mirar com em relaciono amb les meves filles i què puc fer ara perquè la nostra relació sigui sana, viva. l puguem fer net del que jo com a pare els he imposat, o influït , o simplement no ha anat com desitjaríem.

Poder perdonar, per també poder-me perdonar i ser perdonat o estimat com soc, pels que no hi són i pels que em precedeixen.

Amb la mort dels pares puc sentir que es tanca un cicle, o més ben dit es perfecciona el cicle de la vida, perquè jo encara tinc temps per endavant per entendre "de que va tot això". Perquè quan veus algú tan proper marxar i el pots acompanyar, és quan prens consciència que la vida té una fi i t'ajuda a respectar als qui t'envolten, a tu mateix i a donar valor al moment present.

És una lliçó de vida que ajuda a madurar, i és bo parlar-ne en família, amb els fills, i resta de persones que estimem. Per valorar la vida dels qui ens van voler i pensar ens els que a dia d'avui moren en guerres i en catàstrofes. Valorar el que cadascú de nosaltres fa per donar-li sentit.

Ha hagut de passar ben bé un any llarg per poder escriure 4 ratlles en aquest article. És com tornar a surar, a sentir-me, retrobar-me amb qui soc.

Gràcies

Mateu Boldú Izard