Recolzar als fills

La funció dels pares en relació als fills/es, és estar presents.

Amb el temps t'adones que els pares han influït en tu, com a referent, com a autoritats, o com a oracles d'un futur apocalíptic o entusiasta.

Les relacions de pares i fills basades en resultats, sense considerar les emocions i el creixement dels fills/es, sovint genera frustració a uns i altres.

Fer de pare per mi ha estat un repte i més sovint del que em creia he sentit sensació de fracàs. Entenc fracàs com a distància entre fills/es i pare/mare. Quan veus que les coses van per inèrcia i no saps com van els estudis, les relacions, perquè no saps com acostar-te, comunicar-te. No trobes la manera de preguntar com li va i si pots fer res per a ajudar-la, que sàpiga que pot comptar amb tu.

Estar present i al mateix temps saber veure com van, cap on miren, quins referents tenen...

Aquesta aproximació a la realitat que viuen a l'escola, amb els companys, mestres o al carrer, amb el mòbil sobretot, ens deixa sovint fora de lloc.

I no tinc fórmules extraordinàries més enllà de fer evident que hi som. Que poden comptar amb nosaltres, que els fem costat en els bons i els mals moments...

He observat que una de les coses més importants és la serenor de l'adult. Allò que en PNL es diu que "qui lidera la relació és qui és més flexible".

I això no vol dir no posar cap límit, sinó saber veure que hi ha moments en que has d'expressar com et sents, més que posar límits i això, ja és un "límit" en sí. Bé, més que un límit, és definir un marc de seguretat en el que els dos ens sentim vistos.

Pare i filla en pau

Un exemple, quan detectes un to despectiu cap a tu, una energia de defensa i protecció, i de manera automàtica li dius que no et falti al respecte.

Això crea una barrera d'autoritat que pot ser necessària en algun moment, però talla la comunicació.

Una alternativa pot ser: "ara mateix no em sento a gust parlant amb tu pel to que utilitzes, quan puguem parlar tranquil·lament reprenem la conversa, m'interessa saber com estàs, com et va l'escola o amb els amics, i si et puc ajudar amb res, ho faré encantat/ada".

La fórmula pot ser aquesta o qualsevol altre, la qüestió és fer-li arribar com et sents, mostrar-li que estàs disponible i que t'interesses realment per ell/a, que no és un interrogatori amb judicis i opinions, sinó, un voler saber com se sent.

Quan he tingut la capacitat d'estar serè i expressar com em sentia amb la comunicació del fill/a, he aconseguit rebaixar el seu to i més endavant em pogut reprendre la conversa, amb tranquil·litat i escolta empàtica.

I és un regal.

“Ser escoltat és tan a prop de ser estimat que gairebé no es poden distingir.” David Augsburger.

Desitjo trobis aquesta entrada interessant. La comunicació compassiva o "no violent" ens oot servir per comunicar-nos amb adults, fills, i tot tipus de persona.

A més, si vols compartir amb algú aquest article, serà una manera de cuidar-lo.

Salut i fins la propera

Mateu B.I.