Una mirada àmplia del motiu pel qual la vulnerabilitat no aflora en la societat en la que estem, i en aquest cas en l'home.
Partim d’una premissa: aquesta societat està orientada i per tant tots els seus individus han ser programats per donar resultats.
Aquests resultats, en funció del teu sexe i gènere atribuït, són més fàcils d'aconseguir.
Segons el gènere (predeterminat sense preguntar com et sents amb ell, el binomi home, dona) i les teves capacitats, pots viure millor o sobreviure.
Si acceptem que de fons ens organitzem sobre una estructura heteropatriarcal i capitalista, aleshores la societat està impregnada i per tant, la política, el poder, la cultura i costums, l’educació dels fills i filles.....
Sabem que hi ha classes, hi ha homes, dones, prejudicis, i que això afecta a cadascú de nosaltres.
Per tant per poder viure en aquesta estructura hem de parlar el seu llenguatge i això significa buscar en què som bones per aportar valor i tenir poder sobre els altres.
Molt sovint quan som infants no entenem tot això d’aportar valor i menys donar resultats. Però com que som condicionables, acabem veient que si fem tal o tal cosa els nostres pares, mestres i persones de referència, ens responen amb amor o amb “estirades d’orelles” (premi o càstig).
Així enlloc de mirar què sabem fer millor o en què ens ho passem més bé i a través del joc aprendre, entrem en una roda d’afartament de conceptes teòrics que no sabem per a què serveixen.
Recordo la meva mestra de matemàtiques que em mirava com si fos un gandul, o curt de gambals, i sobretot com un problema. Jo de petit era un problema. Créixer amb aquesta mirada et predisposa a això, ser un problema.
Quan si estiguéssim en un sistema on els pares poguessin atendre a les diversitats emocionals i intel·lectuals dels seus fills, no hi hauria tan abandonament com hi ha, quan deixem els fills i les filles en mans dels mestres per a que els instrueixin, o ja directament en mans de la IA i els mòbils.
I si els mestres i els pares els donen una mica d’amor del que els queda, és afortunat, sinó un nen més a instruir, i estimar tant bé com sapiguem.
I aquí podem ja tocar de ple la vulnerabilitat que sentim, nens i nenes quan som petites i que alguns aprenem a tapar i sobreviure, d’altres fan com si es creguessin la història i actuen amb conductes adaptatives, alguns són rebels, d’altres es tanquen i..... tu? On et situes?
Com que (i per establir una base per explorar la incapacitat dels homes per expressar vulnerabilitat) el llenguatge és a resultat bo –-⟩ recompensa, felicitació o abraçada, a mal resultat -–⟩ males cares o càstig, o estiu sense oci...
Així no aprenem a connectar amb el que necessitem, sinó que estem pendents del que necessiten els altres per a ser estimades.
Aquesta manca d’amor per una mateixa fa que ens sentim vulnerables i que davant d’això com que de nosaltres s’esperen resultats, no hi té lloc expressar la vulnerabilitat, perquè és símbol de feblesa i això no té cap mena de retribució.
Per altra banda, ens preocupa més el malestar o la vulnerabilitat de l’altre que la nostra mateixa.
Quan veiem patir l’altre ja volem arreglar-li la vida o fer alguna cosa perquè se senti millor. Tal i com en alguns casos, els nostres pares ens van ensenyar.
Quantes vegades has sentit a dir: “has de ser forta” o “has de ser fort”. I què fem per ser forts i fortes? Tallem la respiració, reprimim les emocions, posem el cap en funcionament i mirem de fer el que podem sense respirar, per tant, sense recursos.
D’aquesta manera el nostre cos pateix estrés, soledat i els efectes sobre la salut física i emocional són importants.
Observa el teu cos, la teva complexió física, observa els teus pensaments i com actues (acció) i podràs entendre d’on et ve aquesta manera de fer, de pensar, i de sentir. Segurament ets a temps de canviar coses o transformar significats apresos per d’altres més alliberadors.
Per poder connectar amb l’amor propi, cap a una mateixa, i la vulnerabilitat, cal haver-ne après. Cal que els nostres antecessors, educadors, ens hagin acompanyat a sentir, detectar aquestes sensacions corporals i els pensaments que les generen. I és evident que tal com està organitzada la societat i la cultura emocional que heretem, aquest plantejament es dona en algunes famílies però no en totes.
Així ens situem en un escenari en que els adults que vam ser nens i nenes en el seu moment tenim dificultats per mostrar la nostra vulnerabilitat i per tant demanar ajuda o permetre’ns mostrar-nos davant dels altres, humils i vulnerables.
I per sexe, no per gènere, atenent a les expectatives que es tenen sobre nens i nenes al néixer, futurs homes i dones, ens trobem que als homes se’ls permet menys ser vulnerables perquè hauran de ser proveïdors i orientats al poder i a les dones se’ls permet ser més vulnerables perquè en aquesta mirada patriarcal i paternalista, elles poden ser “febles” ja que no hauran de mostrar-se fortes ni exercir el poder.
Aquesta generalització no és aplicable a tothom només la subratllo com a inconscient col·lectiu que moltes persones ja han revisat i superat i per tant, ja es senten amb força per fer-se responsables i fer front als prejudicis que la societat té segons sexe. Però això no vol dir que dia a dia no hagin de lluitar per deixar clar que no són figues flors, o bledes soleiades (elles) i que poden exercir el seu poder, ni súpermans o proveïdors de famílies (ells) i mostrar la seva vulnerabilitat.
D’aquí cadascú treu les seves conclusions i observa com la seva vida ha estat condicionada i afectada per aquests estereotips que entre totes hem comprat i que ara ens cal desfer i refer, per viure en una societat més igualitària empàtica i cuidadora. Enlloc de competitiva egoista i indiferent.
Us animo a deixar els vostres comentaris i ressonàncies.
Una abraçada
Comments