La Buidor La Plenitud

Em voltava aquests dies el concepte de plenitud, buidor, vida.

Omplir la vida de coses a fer o omplir les coses que fem, de vida, fins i tot els moments en que no fem res, omplir-los de vida.

I pensava en la plenitud. Però no des de l’obligació d’haver d’omplir res, sinó de sentir-se plena o de sentir internament la sensació de plenitud, fent el que sigui que faig, o el que no faig.

I aquí el que he escrit i comparteixo amb tu. Desitjo et sigui interessant, et nodreixi i et faci discórrer o t’interpel·li, el que avui en dia diem ressonar...

* * * *

La buidor que sentim, si estem atentes, ens mostra la necessitat que tenim de...

Si no parem atenció, si no ens atrevim a sentir aquesta sensació, dolor o joia, difícilment sabrem què necessitem realment i entrarem en, “va! fes coses, que sinó t'avorriràs”.

Així, sense parar, tapant aquesta sensació inicial, estic actuant de manera automàtica i fent el que sempre he fet, no mirar realment què necessito.

Cadascú té la seva via d’escapar al que sent. Alguns fumen, d’altres beuen, xategen, d’altres interactuem a les xarxes, o estem en una relació que no avança, per tapar les sensacions corporals d'd’angoixa o de buidor.

La buidor és el reflex de quelcom que no es compleix, una expectativa, o la necessitat de sentir-nos estimades.

El substitutiu momentani de la cigarreta, o el xat, la copa de cervesa, ens anestesia temporalment la sensació, però ens crea una addicció.

Omplir la nostra vida de “coses a fer”, persones, o experiències excitants, o obtenir triomfs, és una manera de sentir-nos "plenes". Malauradament en aquests casos la buidor augmenta, perquè no atenem a la necessitat de base, estimar-nos i donar-nos el que necessitem.

No vol dir que beure, xatejar, fumar, relacionar-se, o triomfar a la vida siguin sinònims de buidor per sistema. Totes podem gaudir d’una cervesa, d’un xat, o d’una cigarreta, i celebrar els nostres èxits! Si som conscients de les nostres necessitats i no usem aquests hàbits o estímuls, per evitar sentir-nos a nosaltres mateixes.

“A vegades al llarg del dia sento una gran buidor”.

Una opció que tinc és parar màquines, respirar i dir, “va”, com si parlés amb el meu cos, “digue’m què et passa, que t’escolto”.

I això em fa por molt sovint perquè la sensació és, en ocasions, angoixant.

Però si no atenc a les sensacions del meu cos i busco una fugida o em quedo en els pensaments que me la fan sentir, no sabré què necessito.

Sentir aquest desemparament intern, em desperta ferides de soledat o abandó, que en algun moment de la vida he sentit, perquè no he estat capaç de sostenir-me, de demanar ajuda, o resoldre per mi mateixa el que em mancava.

Per tant em cal ser valenta, si l’angoixa és molt gran, el primer a fer, és respirar profundament dues o tres vegades, parar de fer el que faig i atendre a què m’estic dient internament. Mirar de regular els meus pensaments obsessius. Així per baixar la sensació, puc deixar passar els pensaments, com si d'un núvol negre es tractés.

Si atenc a les sensacions del meu cos, al que tinc al meu voltant, i respiro, en un exercici d'atenció plena, em calmo i em relaxo.

Ara estic en condicions, d’una manera més serena, d’adonar-me del que necessito i valorar com puc atendre-ho jo mateixa, si em cal ajuda, o acceptar que no puc satisfer-ho. Si més no, ara.

I deixo que el meu cos s'autorreguli, tot respirant i confiant en la seva capacitat de resoldre el que em passa o movent-me en la direcció cap on podré satisfer la necessitat sentida.

"En aquest moment que prenc les regnes, és quan sento plenitud"

El judici, la repressió o evitació del que sento, la desvalorització pròpia, són algunes de les coses que poden fer que em quedi en un bucle i no resolgui el que necessito. La por que se'm desperta, està basada sovint en profecies autocumplidores, o pensaments d’un futur desastrós.

Com de necessari és calmar la ment, meditant, caminant per la natura, ballant o conversant calmadament amb una amiga o un amic... Respirant i atenent al meu cos.

A mi em funciona i t’ho recomano. No és fàcil, i tampoc difícil, només permet-te provar-ho i m’ho expliques.

Espero la meva experiència et sigui d'ajuda i t'animi a ser més condescendent amb tu mateixa i amb les altres persones.

Una mirada amorosa o compassiva cap a tot, ens ajuda a estar millor anímicament i viure més en pau, i sentir plenitud.

T'envio una abraçada

@mateu_terapia_emocional