"Es un problema de origen emocional. Nos sentimos vacíos, inútiles, sin sentido. Tenemos una falta de armonía interior. La mayor parte de la gente, impulsada por este vacío, devora en su entorno, consume, trata de llenarse con la vida de los otros, llenarse de importancia, de poder. Es como querer llenar un hueco a través de sentir más: más lujuria, más dulzura, más perfección". Claudio Naranjo
Hi ha hagut moments a la vida que m'he sentit buit, que he pensat que "no tenia el que necessitava".
Era la mancança d'alguna cosa, quelcom material, un objecte, o fins i tot l'amor d'una persona, una imatge interna, quan hi ha una ruptura.
Puc entendre la vida com la necessitat de tenir una casa, un cotxe, una parella, amics, i una llista de "coses" amb l'objectiu que m'omplin. Un patrimoni material. Entendre la vida com l'anar atenent a allò que crec necessito i això es converteixi en un continu anar aconseguint més coses i malgrat tot, no sentir-me mai satisfet.
En el meu procés de creixement personal i consciència m'adono de la importància de tenir el necessari, en el sentit material, per a poder viure, aliments, cura de la família, una casa, medicaments...
I també he pogut experimentar que moltes vegades l'origen de la meva suposada insatisfacció venia donada per la manca de coses materials, emocionals, que no estaven al meu abast, sobre les que jo no podia influir.
He arribat a la conclusió que més enllà del que és bàsic per viure, allò que anhelo i no tinc, és perquè molt possiblement:
No és necessari
Em resisteixo a acceptar que no m'arriba i això m'afecta
Tapa una necessitat més profunda d'amor i estima
I això em genera patiment. El patiment em serveix per entendre que hi ha quelcom que no rutlla, que no estic veient. Faig alguna cosa per distreure'm del que és important, sentir-me estimada i per tant, seguiré patint.
La idea de Patrimoni emocional, és la capacitat de contactar amb el que sento, llegir els senyals que m'arriben, sostenir-me i així poder orientar de manera adequada, pensaments, emocions i acció, per aconseguir el que és realment important, sentir amor per una mateixa, sentir-se segura o insegura però poder-se'n fer càrrec.
Tenir la sensació de buidor, no tenir a l'abast allò que desitjo, em fa sentir molt vulnerable. Cal ser valent o valenta per "mirar el dolor de cara".
És la connexió més directa amb una ferida de mancança, creure que no tens a qui necessites o sents que et falta aquell objecte que creus imprescindible. Aquella desesperança "necessita" ser satisfeta amb quelcom de fora, una experiència nova, un objecte material, una relació o el paliatiu de les sensacions, les addiccions.
I justament el que necessitem, que jo he necessitat, és connectar amb aquesta sensació interna per poder abraçar-me, poder "plorar", sentir que jo mateix em sostinc i em cuido. Sense recórrer a substitutius, alcohol, drogues, cossos, sexe, o sortides de nit fins a la matinada, per fugir del que sento.
Per això el patrimoni emocional, són els recursos interns que m'ajuden a entendre determinades situacions que les jutjo com a perilloses, amenaçants o insuficients, i que no satisfan la meva necessitat interna, de pau, d'amor, d'ordre, de comunicació, de respecte, de convivència...
Necessito ser realista i aprendre a identificar que el que necessito és el bàsic i imprescindible per viure i que en la base de tot hi ha la necessitat d'amor.
Allò que creiem necessitar, pot ser una imatge (cotxe, persona, emoció...) no una necessitat. I si no ho podem aconseguir segurament ens cal veure que darrere d'aquesta suposada necessitat, hi ha el dolor de no saber-nos cuidar, d'estimar-nos, perquè és molt possible que no ens ensenyessin a cuidar-nos quan erem petites i no vam aprendre a ser autònomes.
Ara podem començar a posar atenció al que sentim corporalment, que ens porti a reconèixer les emocions i el mecanisme que les genera. Aquesta consciència és la que fa que la sensació es dissolgui.
En l'àmbit de les relacions, reconèixer el dolor, comunicar-lo, expressar com em sento i demanar o oferir ajuda per relacionar-me d'una manera sana.
Quan dono valor a la meva capacitat d'atendre el que em passa internament, també sento empatia pel que els passa a les altres.
Adonar-me que tinc la necessitat d'establir vincles sans. Relacionar-me amb persones que com jo es reconeixen vulnerables i saben expressar-ho, saben demanar ajuda, saben comunicar què necessiten, per que la relació creixi, i també saben oferir ajuda, tendresa, respecte.
Gràcies al meu auto-sosteniment, i a les relacions afectives, les amistats, la familia, que són també part del meu patrimoni emocional, podré refer-me.
Quan obro el cor al dolor i aquest se sent vist, l'empatia, la pau i la serenor tornen a mi naturalment, sense substàncies, sense productes, sense consum de res.
Per això considero important el patrimoni emocional, tant, que si no està consolidat, el patrimoni material, quin valor té?
Cal tenir present que estem en una societat que ens demana ser fortes, autònomes, exitoses, independents. I això pot ser molt feixuc.
Canviar aquest enfoc i mostrar-nos més humils, aprendre a demanar ajuda. No estem sols, soles i és admirable que entre nosaltres ens ajudem, enlloc de competir.
La sororitat en el cas de les dones i la col·laboració en el cas dels homes. La solidaritat entre totes.
T'envio una abraçada.
Comments