El Tagamanent com a metàfora del nenamagaT, fa referència a moments viscuts, a aprenentatges rebuts de la meva activitat com a terapeuta, del que per a molts de nosaltres ha suposat el pas per aquest camí de vida, sobretot la infantesa, que és quan som esponges i en el nostre cos, en la ment i en les emocions, les experiències se'ns graven amb més facilitat.
Després tenim l'oportunitat de resoldre aquell dolor i aprendre el que hem vingut a aprendre. Molts dels aprenentatges emocionals ens venen de quan érem nens i hem de saber que ara, d'adults, tenim els recursos per resoldre'ls.
El nenamagaT és al Tagamanent, com en els icebergs, el que no veiem, la part submergida. Al Tagamanent se'ns mostra el que és evident i no el que no som capaços de veure. Per això ens hem de posar unes ulleres noves i observar què va passar, com ho vem viure, i com de sols ens vam sentir en ocasions.
Bé doncs, quan semblava que ja ens coneixiem a nosaltres mateixos, de cop i volta ens adonem que hi ha fets, aconteixements del passat, que ens costa encarar i una vegada i altra ens surten de la mateixa manera en el present. Sembla que hi ha un patró de comportament que es repeteix i no precisament d'èxit. Un patró que ens porta al dolor, a no saber treure conclusions en positiu, aprenentatges. I ja no sabem què fer.
Està tan amagat l'origen que ni hi pensem, ni ens ho imaginem. I ens sentim inadequats d'adults i resulta que aquesta inadequació es va produïr a l'inici de la nostra vida, l'infantesa, d'altres en l'adolescència o per experiències traumàtiques, ja d'adults.
Vem pensar que el temps tot ho cura. Però no és aixi. El temps ho tapa, i nosaltres ho seguim sentint en el cos, en la ment i les emocions. El record de com vam reaccionar per sobreviure a aquella experiència, el tenim molt present i mirem de tapar les escenes temudes, pel dolor que sentim.
Fruit de l'experiència viscuda, ens han quedat gravades les habilitats i conductes, creences i comportaments apresos. I és quan ens trobem en una situació de dificultat que se'ns desperta aquest patró de comportament invalidant, perquè en aquell moment de la vida no teniem els recursos per fer front a la situació. Érem nens, nenes, infants.
Sí, ens convé agrair a aquell nen/a que sobrevisqués, perquè ara som aquí gràcies al seu esforç de supervivència. Per això si viatgem a aquelles escenes amb prudència, estenent-li la mà, abraçant-lo, si ho necessita i i ens podem mirar amb tendresa, segur que sanarem aquella ferida. Perquè sabem del cert que com adults podem reconfortar a un nen/a.
Aquest adult que sap com reconfortar un infant, és el que necessitem tenir en el present. Retrobant-nos amb el nen/a que érem, refem el patró de conducta i veiem que som capaços de resoldre allò que ens angoixava i ens angoixa encara ara. Hem après a cuidar el dolor, demostrant-nos que ara ja en sabrem quan ens trobem en una situació similar.
Ara ens sentirem tranquiles i confiades, segures de nosaltres mateixes i de saber que en la nostra base hi ha una personeta, una nena, un nen, que ara se sent més forta també. Que compta amb nosaltres. Nosaltres haurem sanat el dolor d'aquell infant i també el nostre, per estrany que sembli. Hem après a cuidar-nos, a atrendre el que ens dol i no evitar-ho, Evitar el dolor, és perpetuar la por, mirar-lo, és resoldre'l.
Cuidem-nos
Comments