Projecto fora l'amor que no em dono jo mateixa, quan no soc capaç de cuidar-me.
(Projectar - en aquest escrit li dono el sentit de veure en els altres, buscar o identificar en els altres, ja sigui un judici, una necessitat, una mancança)
Conectar amb aquest amor primigeni, original, que en algun moment he sentit, on tinc la sensació que tot està bé, que res falla, que tot és perfecte tal com és. Un estat de gràcia.
Aquest estat es tractaria de mantenir-lo quan et trobes amb algú o una situació que t'altera l'estat intern. Pot ser una situació amb una persona dolguda, ferida, que projecta la seva ràbia a algú innocent, algú donat a cuidar, a voler ajudar a l'altre.
Sembla com si el fet que tu estiguis bé, o et mostris tranquila, li produeixi la necessitat de fer-te saber que no està bé i t'ho evidenciï amb una mala paraula, un gest o simplement ignorant-te.
Hi ha persones que estan tan dolgudes o ferides que t'exigiran que les cuidis més encara, et retreuran que el que fas no és suficient, que no els dones el que necessiten. D'una manera inconscient et maltracten, perquè tenen tanta buidor que miren de demanar-te tot el que els puguis donar emocionalment, tot allò que no van rebre i que lògicament ara no es poden donar.
I si et deixes arrossegar, et sents culpable i no saps posar límit a l'exigència de l'altre, és que tu tampoc et saps cuidar. Agafar distància perquè l'altre faci el seu camí, i tu el teu. Si ens fonem en l'altre per sentir-nos estimades, ens estem oblidant de nosaltres. I quan decidim fer el que necessitem...
Aleshores et dirà que l'abandones, i mirarà de fer-te sentir encara pitjor.
Has de saber que també tu, quan et quedes amb algú així, estàs alimentant la toxicitat en la relació. Segurament tu tampoc puguis sostenir l'estar sola, i t'agafes a aquest amor ferit.
La capacitat de refer-nos quan hi ha situacions doloroses, té a veure amb la quantitat de recursos que tenim, l'amor cap a nosaltres. Això ens permet veure el dolor de l'altre sense perdre'ns-hi.
Que vull dir? entendré que el dolor és de l'altre i que jo, només he estat l'excusa per a que se li detoni de nou la ferida d'abandó que porta anys intentant sanar.
I quan estimem algú, mirem de veure què estem fent malament, què podem fer de diferent. I sempre és una cosa diferent o un detall que no havíem percebut. Sempre és l'altre el que sap què has fet i tu no. Sempre t'agafa desprevinguda perquè de cop s'enfada i et retreu que esperava que li diguéssis o féssis tal cosa, que t'ho havia insinuat i que tu no estàs atent per respondre a les seves necessitats.
Mai estàs en el lloc indicat, ni fent el que espera de tu. I lamentablement mai sabràs que espera de tu, perquè la persona ferida ho sap quan sent el dolor de la ferida i aleshores t'ho retreu. Que si no l'has cuidat prou, que si t'ha cuidat molt i no li agraeixes, que no has tingut ni el detall de fer-li una trucada, que ja li haguessis pogut dir abans....
Ets el culpable dels seus mals i tu te l'estimes i no saps que fer per acontentar-la. Et sents malament, et sents culpable i això és esquinçador. Se't rebrega el cor, sents fins i tot angoixa, ja tens por pensant en la propera sortida de to. No estas tranquila en la relació.
L'altre té el cor esquinçat perquè en la seva etapa infantil o en un moment d'innocència, algú va malmetre la confiança que li donà, i ara ja no confia en els altres i sovint, qualsevol cosa li recorda la ferida i vol que tu també et sentis malament i culpable, amb la bona intenció que l'ajudis. Però no sé si seràs tu només qui la podrà ajudar, sinó també ella mateixa i l'ajuda que trobi de mans d'un professional per abraçar allò que la ferí (situació o persona que tan bé com podia va mirar d'estimar-la, però tampoc en sabia)
Aquest trencament de la innocència resulta en una gran inadequació de la persona, que no sap què ha de fer per que l'altre l'estimi. Pare, parella, amiga... I en edat adulta porta a desequilibris en les relacions, perquè la relació amb si mateixa és incoherent, no pot acompanyar les emocions que sent i té un comportament emocionalment desequilibrat, caòtic o desordenat.
Així de la capacitat que tinguem d'entendre que no podem ser inadequades per ningú, perquè som perfectes i meravelloses, podrem refer de nou aquest sentiment de plenitud i complitud.
La vida, l'amor, encara que el seguin, rebrota, es refà, i nosaltres necessitem creure-ho i sentir-ho, perquè només aquest amor intern que sentim, l'amor per la vida, el confiar, sentir-nos part d'un tot, i sobretot sentir-nos a nosaltres, estimar-nos incondicionalment, els ferits i els sans, com a éssers complerts, ens permetrà ser compassius amb nosaltres i amb els altres i refer el que ens ha dolgut. En definitiva sanar.
Entendre que no sempre, no totes, sentim aquest amor, i en ocasions ens sentim menys, o rebutjades, trepitjades.
Les ferides que tenim, augmenten en situacions en les que ens sentim inferiors, no vistos, o imaginem que ens poden trair, abandonar, ridiculitzar. El fet de projectar aquest dolor en l'altre, exigint el que no ens van donar, o ens van arrabassar és la manca de l'amor incondicional que els fills sentim dels seus progenitors, mestres o cuidadors.
Aquesta manera d'entendre l'amor genera una mirada de fidelitat cega per ser estimats, malgrat la traïció, l'abandó, el desafecte... Reclamant aquest amor que no arribà i que molt possiblement ara ja no arribi... Les relacions que establim habitualment repeteixen el mateix comportament perquè és on ens sentim còmodes, malgrat el dolor que ens generen.
I és en l'edat adulta que trobarem els recursos que ens han de permetre refer-nos d'aquest dolor. Si començo a cuidar-lo, atendre'l, plorar-lo, abraçar-lo i deixar-me abraçar per ell, recuperaré la confiança en mi mateixa per sentir-me mereixedora d'amor. Estimant-me no hi haurà dubte que seré mereixedora de l'amor incondicional.
Aprendre a identificar què em fa bé i què no, m'ajudarà a sanar la ferida. Per tant quan comparteixo el que sento amb aquella persona que estimo i aquesta no ho acull o entén, sabré si estic en el lloc adequat per créixer o no.
En qualsevol cas, abans de fer responsable a l'altre del que em passa puc:
Fer-me responsable del que em dol. Aquí i ara. Jo sóc qui sento el que sento, l'altre fa el que sap, pot o vol. Jo em cuido de mi i poso límits a l'altre si no em sento bé.
Observo si això que sento ho he sentit en altres ocasions anteriors a aquesta, en l'edat adulta, joventut, adolescència o infantesa.
Faig un treball de reconeixement del que puc fer, del que és responsabilitat meva i que no puc demanar a ningú que se'n faci al càrrec. O ja no hi són, o no tenen possibilitat d'influència real sobre mi (pares, mestres, familiars...)
Com a persona adulta, observo com em tracto, com em parlo, com atenc al dolor que sento, si l'evito amb alcohol, sexe, addiccions, menjar, culpant als altres... i si veig que sola no me'n surto, demano ajuda a un professional.
Sano la ferida, perquè cada cop que la sento no projecto la responsabilitat en l'altre, simplement li expresso que per les meves circumstàncies vitals quan ella fa tal o diu qual cosa, a mi se'm remou tot i entro en dolor.
Un cop ho he expressat, descanso i deixo a l'altre que reculli si pot, o no, ajudar-me. I si no ho fa, o no pot, ja sé que allà no és on em puc sentir cuidada i segura, i el que em toca fer.
Ara decideixo si em quedo aquí, si li comento que tenim una oportunitat de créixer o definitivament em retiro si no podem fer aquest camí juntes.
D'aquesta manera tinc la clau del meu cor perquè sé cuidar-me i quan detecto que hi ha quelcom que no va bé, no dono la clau a qui no em dona garanties i m'accepta amb tot el que sóc.
Desitjo puguis trobar la pau interna i poc a poc sanis allò que et dol.
T'envio una abraçada
Mateu Boldú
Comentarios