Plaer .... esforç

Què passa quan entrem en contacte amb el plaer? Pot ser que no ens ho permetem i fins i tot ens podem arribar a sentir culpables. Podem pensar que sentir plaer, ser feliç, no és normal, i que en algun moment s’acabarà... “estic fent alguna cosa malament”? Podem sentir culpa si mostrem plaer o felicitat.

Des de ben petit he sentit dir que cal fer esforços per a aconseguir el que ens proposem. El meu entorn era un entorn seriós, de persones adultes amb valors, dictats tàcits per donar una bona imatge, ser correcte, disciplinat, rigorós, cast, amagant el gaudi o la felicitat, la sexualitat, a tenir respecte a l’autoritat autoritària, la rigidesa, a callar si ets un infant i no molestar, a no queixar-te, a no opinar per por que creguin que els portes la contrària... I també una part amorosa, cuidadora, protectora i fins i tot sobreprotectora.... Cadascú té una experiència durant la infantesa.

El descobrir i experimentar, per permetre’ns sentir i aprendre a través de l’experiència, més que de la teoria, amb acompanyament emocional, ens hagués permès connectar amb el que sentíem i elaborar-ho amb els adults.

A diferència d’això en el nostre model competitiu ens orientàvem a la tasca, al resultat o consecució d’un estàndard ja dissenyat, amb notes i puntuacions.

Aquesta mirada quantitativa sovint feia que no poguéssim connectar amb el que sentíem i així aprendre a expressar quan ens sentíem satisfets/tes, o frustrats/des a l'assolir o no el que ens proposàvem.

El fet de no tenir suport emocional com a base, ha generat en moltes persones que ens separéssim de la sensibilitat, la vulnerabilitat i ens fixéssim en el resultat, sense atendre a les emocions, contenint-les.

El motiu, voler formar part de la comunitat mostrant que arribàvem a un nivell determinat, establert i homogeni.

Aquesta experiència alguns la van viure bé i d’altres no, i per adaptar-s'hi es van posar una cuirassa protectora i rígida, per reprimir emocions, a favor del resultat i així “fer bé les coses”, tot esperant ser estimats.

Així t’estimaven pel que aportaves, no pel que eres. En els pitjor dels casos el fet que no fossis una molèstia ja els anava bé. Aquest era un camí solitari i d’esforç, amb molt poc plaer.

Per recuperar la nostra essència (basada en el plaer) ens pot anar molt bé transformar aquestes experiències en aprenentatges, desaprendre el camí, les mirades fiscalitzadores del que està bé i el que no.

El fet de pertànyer a un clan t’obliga a ser com ell, sinó, pots ser rebutjat i això de ben petit, amb un cervell poc madur, et fa sentir en perill, la teva subsistència pot estar en perill. I a l'haver après a sentir-te estimat pels propis, la tribu, pares, germans, entorn familiar, fa que al ser adults seguim actuant de la mateixa manera, essent fidels al nostre clan i així sentir-nos inclosos. Ho fem de manera inconscient.

Hem de tenir present que els aprenentatges de les figures internes del pare i la mare els portem tota la vida.

Ara per un moment imagina que deixes anar tota aquesta càrrega i t’alliberes d’aquest pes? Que pots sentir plaer i felicitat i estar permanentment confiat? Tens la certesa que en els moments difícils sabràs com resoldre les coses i que el patiment serà quelcom momentani, com també ho és l’èxtasi.

Observa la diferència d’orientar-te únicament a resultats o a haver après a saber com estar en contacte amb el que sents, per poder anar endavant en la vida...

Aquest camí de desaprenentatge i educació emocional es refà a teràpia, amb compassió, paciència, mirada i escolta.

Objectiu Vallibierna, paso del caballo, Culebras

Ara però, en aquest petit article et proposo un exercici per alliberar-te d’aquesta energia. Pots fer servir aquest ritual: Honora, agraeix als teus pares el que han fet per tu.

Fes una cerimònia simbòlica davant d’ells (pots fer servir coixins, o unes fotografies).

Darrera teu hi poses alguna cosa que representi un objectiu de vida, un projecte, una relació, un viatge, .... quelcom que t’agradi molt i que et posi en contacte amb el plaer de viure i de sentir-te realitzada un cop l’hagis aconseguit.

T’engresca? Doncs endavant!

Mirant als teus pares i sense córrer al dir-ho (primer respira i entra en contacte amb la teva pau interna)

Respirant i sentint, dius: Us veig... us honoro.

Respira i si pots, continua: el vostre dolor té lloc aquí...

Respira: deixo amb vosaltres el que es vostre...

Respira: Gràcies per tot, amb el que m’heu donat faré el millor que pugui.

Si us plau, beneïu el meu camí...

Fes una reverència, posat de genolls davant d’ells i acota el cap a la vegada que estires els braços sobre el terra i poses els palmells de les mans mirant al cel.

Pausa i observa què et passa a l'estar en aquesta posició i haver dit cada una de les frases, no corris, és més important sentir que el resultat (recorda).

Quan sentis que ja està bé, que has honorat prou als pares amb tot, els dius:

Me’n vaig a la vida, a sentir goig vivint-la, a sentir plaer.

Et gires cap allò que tant t’agrada (la vida), deixant enrere el passat i comences a entrar en contacte amb el plaer que et dona fer el que vols, com tu vols.

D’aquesta manera podràs començar a deixar de sentir pes. Deixaràs de sentir, pensar i fer com si costés molt d’aconseguir i al contrari et sentiràs lleuger/a quan facis el que vols fer.

Perquè? Doncs perquè és molt diferent fer les coses amb esforç que fer-les amb plaer, encara que en el camí trobis dificultats.

Si davant de la dificultat et costa seguir, pregunta’t: Per a qui ho faig això? Ho sento realment com una necessitat meva? Em donarà plaer un cop ho hagi fet? O simplement ho faig perquè em van ensenyar a aconseguir les coses per esforç, encara que patís.

Tu decideixes fins on pateixes o gaudeixes, però sigues tu, escolta el teu cor o la teva veu interna i mira si ets tu qui et demana seguir.

Pregunta’t si val la pena, visualitza’t al final, quan ja hagis assolit el teu objectiu.

Calibra sovint aquesta sensació en tu, i si et sents a gust, alegre i ple d’energia, endavant! Sinó, adequa el teu ritme, els teus recursos a les teves necessitats, a la teva satisfacció.

Comença a orientar-te, poc a poc al plaer i gaudeix del que fas, dels esforços que hi dediques.

Deixa d’orientar-te a la vida únicament amb exigència i esforç perquè t’han ensenyat que era així.

Orienta’t al plaer, així l’esforç i l’exigència serà adequada i satisfactòria a allò que decideixes, perquè t’escoltaràs, et prioritzaràs.

Gaudeix de la vida!

M. Boldú Izard

PD: en cas de guerra, torna al modus supervivència que et van ensenyar els teus pares i avis. Si ets aquí és perquè tan malament no ho van fer, oi?